En què consisteix el teu dia a dia a la feina a Antaviana?

Supervisar a nivell tècnic que totes les metodologies i workflows de treball se segueixin. I la supervisió de les postproduccions en marxa. Hi ha una part més artística que recau també sobre el director, el Bernat, i després sobre alguns departaments més creatius: efectes, grafisme, color. Vetllo perquè tot funcioni i aquest departament creatiu pugui expressar-se. I també faig la canalització de tot el material. La postproducció és cada cop més complexa a nivell de gestió de materials, d’equips...juntament amb el departament de coordinació i producció, elles gestionen més els equips i clients, i jo em dedico a què tot funcioni i a distribuir els materials a tots els departaments.

Hi ha films que poden semblar que no tenen molta postproducció i la tenen, és aquesta la màgia de la postproducció?

És una de les màgies que s’ha atribuït tradicionalment a la postproducció, però m’agrada puntualitzar que és només una de les parts. Tots els fixes, els esborrats perquè a una pel·lícula d’època no es vegi un quadre elèctric...Ajudes a la producció a alleugerir despeses i a solucionar molts possibles problemes que han sorgit durant el rodatge. Fins i tot un simple estabilitzat de la imatge. Dediques temps perquè no es noti aquest possible defecte de rodatge. O al revés, tens una cosa molt fixa i volen més com càmera a l’espatlla. Llavors li dones com un moviment natural, que no sigui repetitiu, etc...Es fan moltes actuacions sobre una pel·lícula i part de la gràcia és que no es noti.

Una d’aquestes intervencions és la correcció de color? En què consisteix aquest procés?

Sempre m’agrada dir mig de broma, mig seriosament, que el cinema és una gran mentida. Tens una aparença de realitat i de continuïtat que no s’ha respectat o no s’ha dut a terme en el rodatge per temes logístics, de producció o pressupostaris. Es roden diferents seqüències en diferents moments i fins i tot plànols d’una mateixa seqüència estan rodats en diferents moments del dia. En una pel·lícula rodada en exterior a vegades tens núvols, possible pluja i les condicions de llum canvien. La correcció de color serveix a dos nivells. El primer és igualar, que plànols que s’han rodat en diferents hores tinguin unes mateixes característiques i que no notem com a espectadors que hi ha una diferència, perquè sinó aquest artefacte que és el món del cinema perdria estabilitat i es desmuntaria.

I d’altra banda, està la part creativa que és per mi la que més gaudim i la més important. Està clar que la fotografia està definida pel director de fotografia amb unes intencions, una il·luminació, però després en postproducció el que fem és constatar aquesta feina creativa i portar-la a un nivell superior si les condicions són favorables. Què vull dir amb això? Refredar o escalfar la imatge. Comencem totes les operacions, com jo dic, intraframe, dins del fotograma. De vegades el que fem són màscares per centrar més la mirada enfosquint el voltant. O fem seleccions de colors perquè la visió de l’espectador no se’n vagi cap a un fons amb un color molt blau, baixant la intensitat a aquell blau tan intens. Per què a les sèries americanes els actors tenen tots els ulls tant bonics? Són superiors? No. De vegades se’ls hi fa una màscara dedicada als ulls, se’ls hi potencia la saturació dels ulls i es craqueja amb el moviment de la cara. Són tota una sèrie d’operacions que donen suport a l’aposta estètica del director de fotografia i a més a més potencien com es dirigeix la mirada de l’espectador i tot aquell treball a l’interior i exterior del frame. Així pots fer coses tan maques com un western que no sigui la típica imatge torrada, marronosa, sinó freda perquè la història et vol explicar una altra cosa. O una evolució a nivell de color entre el principi de la pel·lícula i el final. També pots establir codis de colors reforçats per la direcció d’art. Tot això ve d’unes idees prèvies. El que fem és reforçar-ho o fins i tot proposar coses noves.

És per això la raó per la qual ha d’estar la postproducció al projecte des de l’inici?

Ens volíeu preguntar sobre aquesta idea de “Ja ho arreglarem a la postpo”, que és una de les imatges que m’agradaria eliminar. Prefereixo invertir temps abans, que solucionar determinades coses quan ja estan rodades, perquè és molt complicat. Ens agrada entrar en preproducció, lectura de guions i assessorar sobre el que es pot fer o no i quin cost poden tenir determinades solucions o efectes que es proposen des de guió. I també ajudar a dissenyar tot el workflow, no tant de rodatge sinó de gestió del material en el rodatge, còpies de seguretat, com es farà aquesta transcodificació perquè pugui treballar el muntador... Ens agrada entrar abans, per dos motius. Principalment, per ajudar i no trobar-nos amb el “ja ho arreglarem a postpo”, que normalment vol dir temps i diners. I l’altra també ens ajuda a posar els esforços més repartits. Si bé el món de la postproducció abans era una mica més limitat, ara cada vegada s’està ampliant més la seva importància. Per exemple, podem veure si rodem amb una classe de càmera que t’estalviarà diners més endavant a l’hora de saltar als cromes i fer determinats efectes. Ens ajuda una miqueta més a matissar o ajudar al director de producció a què posi o reparteixi millor els esforços.

Quins altres serveis ofereix Antaviana?

Intentem oferir un servei integral de postproducció. Ens agrada entrar en preproducció, també assistim a rodatges de determinades seqüències d’efectes, fem la recepció del material de còpies de seguretat del rodatge, muntatge, mescla de so, correcció de color, efectes, grafismes, còpia final i distribució. Intentem abastar tot el ventall de l’audiovisual. La gent pensa, els mateixos directors quan fan el passi final a la nostra sala de cine, que la pel·lícula ja està acabada. A vegades ens podem passar 3 mesos generant només els màsters. Amb tot el món de plataformes, produccions internacionals, cada una amb unes especificitats tècniques, poden suposar dos o tres mesos de feina. Sense parlar dels deliveries. L’exportació final d’una pel·lícula pesa 4,5 TB. Hem arribat a generar d’una producció internacional que vam fer l’any passat 7,5 TB només de deliveries de materials de vídeo. Al final és un quicktime que s’envia a tots els coproductors,...generem molt volum de dades només amb els deliveries.

Quines són les principals dificultats del treball en postproducció?

Principalment, estem en una escalada de resolucions. Quan vaig començar era HD i 2K amb còpies en 35 mm. I ara ja estem amb rodatges a 4,5 K a 6,5K, això què vol dir? Gran quantitat de dades i complexitat per gestionar-les. Gestionar aquest volum d’informació ja és un repte. L’altre és coordinar tots els departaments. Una feina que és grupal, intentar coordinar a tothom moltes vegades amb limitacions temporals molt importants. Estem en un sector que, no és precari, però els hi costa molt aixecar pel·lícules, tirar endavant i tenen terminis d’entrega molt curts o volen recuperar com més aviat millor. Això vol dir que s’ha d’enviar una pel·lícula a mig fer per si l’agafen per aquest festival o l’altre.

També gestionar departaments in-house i fora de la casa, perquè ara el món de la postproducció s’ha atomitzat molt. Hi ha gent que només es dedica a efectes o a muntatge. Però nosaltres som més partidaris de treballar in-house per la coordinació. Ara estem amb una pel·lícula sud-americana, fa color, so, grafisme i una part dels efectes. Ens és més fàcil solucionar-ho tot a casa. Però hem estat a produccions internacionals amb efectes amb parts de departaments que estaven a Dinamarca, França i Alemanya. Tot el món del teletreball, que ha vingut per quedar-se, té grans virtuts però també grans complexitats. Gestionar gent, volums d’informació, intercanvi de materials i després seguim encara amb tots els reptes de sempre que són els reptes creatius i també tecnològics. Hi ha una evolució constant de formats, de necessitats, les plataformes et demanen depèn de quina classe d’entregues i tecnologies determinades i hem d’estar constantment actualitzant-nos.

Antaviana és una empresa certificada per Dolby Vision i Dolby Atmos Home, l’última tecnologia requerida per les grans plataformes, què significa això per vosaltres?

En primer lloc, una petita inversió per adequar les instal·lacions a aquesta tecnologia i a les demandes d’aquestes plataformes a nivell de seguretat, privacitat, antipirateria... Després una inversió en tecnologia i un aprenentatge tècnic que porta a un aprenentatge creatiu i a un de canvi de llenguatge. A mi m’agrada dir que la part tècnica la tenim controlada, la part creativa la comencem a tenir controlada i la part del llenguatge sempre va més tard.

Ens trobem, per exemple, que hi ha directors o directors de fotografia que amb formats de cinema o sèries 4K HDR de vegades ens demanen embrutar una miqueta la imatge perquè es veu massa nítid o definit. Un altre exemple és que estem posant gra a moltes pel·lícules. Tradicionalment la gent es queixava que al fotoquímic hi havia massa gra. Estem acostumats a determinades imperfeccions que són gustoses de veure perquè et donen una certa organicitat, una textura,...El repte principal és amalgamar-ho tot. Tenir el coneixement tècnic i com aprofitar-ho creativament. Treballar amb HDR (High Dinamic Range) que és un altre rang de color molt més superior, fa que fins i tot amb la correcció de color pots definir o dirigir molt més la visió de l’espectador. Les finestres típiques que es roden a una oficina i surten cremades, ja no ho estan. El que hi ha darrere les finestres es veu i com es veu o es treballa per art o per color, has d’intentar baixar-ho perquè no se’n vagi la visió de l’espectador cap al fons i deixi de fer cas al personatge principal. Hi ha tot un tema creatiu i de llenguatge que encara estem acabant de definir. De tot el rang de color que hi ha amb el HDR realment encara estem aprofitant un trosset.

Poder treballar des d’aquí amb qualsevol producció, ha facilitat que arribeu a projectes que abans era impossible arribar?

Hi ha més facilitat. La tecnologia i les situacions externes, com per exemple la covid, va suposar aprofitar una tecnologia que abans ja hi era. El teletreball ja l’aplicàvem, però es va popularitzar molt més. Les plataformes d’intercanvi d’alta velocitat, superant les ftps de tota la vida, ens han permès estandarditzar coses que abans eren molt més complicades. Abans aspiràvem a produccions internacionals i les fèiem i ara les continuem fent. El trajecte és més plaent. Estem molt acostumats a treballar amb Sud-Amèrica amb intercanvi de materials amunt i avall. Igual que els rodatges han augmentat la resolució de rodatge, també han augmentat molt les amplades de banda i les comunicacions i traspàs de materials. Ara estem treballant amb efectes amb gent a Itàlia, Portugal i són treballadors nostres que estan allà. El que abans era impensable, passar-l’hi els materials i que es connectin, ara és molt més fàcil.

No vull semblar conservador o retrògrad, a vegades, també és una mica un engany. Produccions internacionals vol dir treball a distància, està molt bé i es pot dur a terme, però el fet de no estar físicament al mateix lloc implica moltes repeticions. T’envio, m’ho proves, ara sí, malentesos, fem videotrucada... Té un cost en temps. Moltes vegades fem una part del treball a distància. Però com la pel·lícula sud-americana que comentava, al final els hi diem: “vine i ho matem tot en quinze dies”. O una cosa tan simple com horaris. Quan tu comences a treballar, els altres s’estan anant a dormir o al revés. Està molt bé per una part del treball si tots assumim que hi ha unes certes repeticions, però potser es millor que vinguin, que es paguin l’hotel deu dies i es prenen moltes decisions molt fàcilment.

Treballeu també amb festivals com San Sebastià, Sitges i Docs Barcelona, en què consisteix aquesta feina?

Fem la supervisió tècnica, artística i qualitativa de la projecció en si. Hi ha empreses que fan les instal·lacions de les projeccions i el que fem és validar la projecció a nivell tècnic, de quantitat de llum que entra, d’espais de color, etc...i que estigui dins de normativa. I després també acompanyem moltes vegades a directors, això ho fem molt a San Sebastià, que volen fer un passi previ de la seva pel·lícula. Estem amb ells per si hi ha qualsevol problema i solucionar-ho. No posem en dubte quasi mai la instal·lació tècnica, sinó que la validem. I tenim converses a nivell creatiu. “Aquesta pel·lícula jo la veia diferent. Per què el nivell de negres o blanc és diferent?”. Llavors intentes investigar com s’ha fet la pel·lícula i quines solucions pots donar. A part, els hem assessorat sobre com fer la rebuda de materials. Abans ho feien ells. Al final ho centralitzem tot nosaltres en algun festival. Fem petició a les productores, venen, revisem, en el cas de Sitges i el Docs, tot el material abans perquè estigui correcte. Llavors portem com un gran servidor allà i els hi fem tota aquesta feina de supervisió tècnica, de gestió i revisió de material.

Hem parlat molt de cinema, però que hi ha de la televisió? Canvia molt la postproducció?

Sèries com les coneixem avui dia, no tenen res a veure a quan jo vaig començar. Estaven molt allunyades del món cinema i, en canvi, ara s’estan acostant moltíssim. Sí que hi ha amb projectes de televisió diferències de temps i velocitat d’execució. La quantitat de material en poc temps que es genera i de dades és més petita perquè els formats de gravació són més petits, també és un altre llenguatge, un altre nivell d’exigència. A vegades tenim un nivell d’exigència molt cinema i hem d’intentar rebaixar, perquè el producte tampoc ho necessita. Hem d’intentar fer els mateixos processos, correcció de color, so, etc...però sense anar tant al detall. Perquè així també t’adeqües al que el productor vol i pot pagar. Canvia una mica el llenguatge i, per tant, les operacions que fas a dintre, però no estan tan lluny.

Vosaltres sempre esteu a la recerca de la innovació. Quin creus que és el futur de la postproducció, les noves tendències?

Ara mateix tenim un fantasma que sobrevola i que hem de veure com l’integrem. Com deia Umberto Eco, davant de la nova tecnologia hi ha apocalíptics i integrats. També hi ha uns quants apocalíptics que diuen que la intel·ligència artificial ens traurà la feina, això no ho sé. Però sí que comencem a trobar solucions que estem integrant al nostre pla de treball. Un gran què serà com integrem les oportunitats que ens dona la intel·ligència artificial i com l’aprofitem. Tenim dos o tres casos que ja l’hem fet servir amb resultats bastant interessants. Crec que serà un nou salt. A la llarga pot ser com una trampa, però crec que hi ha moltes possibilitats. Ja veurem per a on va.