Quan i per què va néixer l’ACCEC?

L’ACCEC té una història bastant llarga que per la meva generació transcendeix perquè es va fundar el 1989. Jo tenia deu anys, amb la qual cosa ja hi havia hagut els relleus generacionals corresponents. En aquell moment, va néixer amb Jose Luís Guarner com a president per integrar una mica els i les crítiques de Catalunya i per tenir un referent associatiu de cara a incorporar-se a la federació Fipresci, la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica. Hi havia el vessant associatiu d’ajuntar-se i també el vessant operatiu, pragmàtic de tenir una entitat per intervenir amb Fipresci, en el context internacional i institucional.

Al llarg de les dècades hi ha hagut molts companys que han sostingut l'ACCEC amb el seu esforç desinteressat: Esteve Riambau, Àngel Quintana, José Enrique Monterde, Violeta Kovacsics, Marta Armengou i tots els companys i companyes que han participat en les diferents juntes i assemblees. Són molts noms, moltes persones que han dedicat hores de la seva vida...

També m'agradaria destacar que tenim un elevat índex d'associació dins del sector. No hi som tots, desgraciadament, però som molts. I estem orgullosos, encara que aspirem a més, a incloure tothom.

Sou l’Associació Catalana de la Crítica i l’Escriptura Cinematogràfica. Per què aquesta diferència entre crítica i escriptura?

Suposo que va ser una manera de recollir una mica a tothom: a la crítica periodística, l’assaig o l’assaig orientat a la recerca acadèmica,... Tenim tots aquests perfils. També tenim comunicadors audiovisuals que es dediquen a la informació cinematogràfica. D’alguna manera es va considerar una forma de tenir un paraigua que fos el màxim inclusiu possible, assumint que potser en el futur s’han de buscar altres fórmules. Igual que fa sis anys aproximadament es va canviar el nom a Associació de la crítica i l’escriptura, perquè no s’utilitzés el masculí genèric, quan abans era Associació de crítics i escriptors cinematogràfics.

Organitzeu també taules rodones, presentacions i els membres de l’associació participen com a jurat en diversos festivals. Quines activitats promou l’associació i amb quins festivals col·laboreu al llarg de l’any?

Col·laborem amb el D’A, l’Americana, el BCN Film Fest, el Festival de Sitges, L’Alternativa,... Sempre estem oberts a col·laborar perquè considerem que els festivals són una part significativa de l’ecosistema de la cultura audiovisual. I més enllà dels jurats de la crítica, els últims anys hem fet coses amb el Festival L’Alternativa, per exemple, que és bastant sensible a la praxi de la crítica, als problemes que també tenim com a sector i considerem que som dos baules que de vegades són fràgils de la cadena de l’audiovisual. No som majors de Hollywood, amb la qual cosa ens intentem donar suport. Amb el festival de Sitges coorganitzem una secció des de fa 25 anys, Seven Chances. Des de fa uns anys es va configurar com un espai de recuperació de cinema fantàstic que podríem considerar que està en un cert oblit o que són recuperacions que valen la pena fer. Les principals són aquestes, però sempre estem oberts a fer més coses. Aquest any teníem previst fer un episodi del nostre pòdcast en directe al D’A, però al final no va poder ser per malaltia a l’últim moment. Però podem fer coses amb el D’A i amb qui vulgui. Donem valor a la vàlua cultural dels festivals i sempre estem oberts a participar-hi d’alguna manera.

Abans comentaves les dificultats del sector, quines són aquestes dificultats?

Moltes (riures). Depèn d’en quin àmbit treballis com a professional, però normalment, la majoria dels companys treballen en diversos camps en paral·lel. Una part molt important dels associats són docents universitaris que alhora fan crítica periodística o crítica especialitzada o fan assaig, o totes les coses alhora. No sempre per una voluntat manifesta de ser polifacètics, sinó perquè és la manera que tenen per sumar ingressos. En l’àmbit universitari ja sabem que les figures que s’han consolidat en els últims anys com els professors associats, costa molt arribar a tenir un salari que permeti viure de la universitat. Amb la qual cosa un professor associat ha de fer col·laboracions periodístiques, etc,...per poder pagar les factures i tenir un sou decent. En el cas de la dedicació periodística, és extremadament difícil viure només d’això, perquè les tarifes dels mitjans són bastant baixes. De fet, no conec gairebé ningú que es guanyi la vida amb els mitjans i dedicant-se específicament al cinema. Crec que jo i alguna persona més, potser assalariats o gent de redacció. Però és molt excepcional dins de la crítica als mitjans escrits. Als mitjans audiovisuals potser hi ha més companys, a la crítica escrita és molt difícil. En l’àmbit dels mitjans, amb la crisi del paper, la crisi d’internet, la crisi del 2008, la crisi de la pandèmia, hem anat encadenant i superposant crisis una darrera de les altres i ha revolucionat molt la capacitat de poder guanyar-se la vida dignament a través de l’exercici de la crítica. L’àmbit editorial tampoc és cap panacea, sinó tot el contrari. I aquí estem, intentant sobreviure.

Quins són els avantatges d’associar-se?

És una qüestió que a vegades ens incomoda una mica, perquè realment considerem que el fet d’associar-se és intrínsecament positiu. I tenir un espai comú, en un món ideal, hauria de ser bo en si mateix. En l’apartat pràctic tenim una col·laboració amb la Filmoteca que generosament ens facilita targetes d’accés lliure pels socis i sòcies de l’ACCEC que ho demanin. El fet de pertànyer a l’ACCEC, com és el referent estatal de Fipresci, permet que puguis ser candidat/a a participar en jurats de Fipresci en festivals internacionals o espanyols com Gijón, Sevilla, Donostia i Valladolid. I després accedir a les convocatòries internes, a les petites o no tan petites feines, que llencem als socis i sòcies, com quan fem l’anuari de publicacions. O aquestes col·laboracions amb festivals que moltes vegades les gestionem a través de convocatòria oberta. A menys que l’entitat que ens ho demana vulgui dir-nos directament els noms, sempre intentem que sigui una convocatòria oberta perquè tothom es pugui presentar. I després està el tema dels jurats de la crítica que és una tasca més quotidiana.

Aquest any heu inaugurat el I Premi de Recerca Cinematogràfica, com va sorgir aquesta idea i per què?

L’associació està en un impàs en el sentit que va tornar a ser, després d’uns anys de cohabitació amb una altra associació espanyola, l’única referent estatal a Fipresci i això ens va plantejar la idea que hauríem de créixer i fer més coses. Tot i que els nostres recursos són molt limitats, entre altres coses perquè no rebem cap finançament institucional pel nostre funcionament, sinó només per projectes concrets. Amb la qual cosa no tenim una estructura professional. Tots els membres de la junta som absolutament voluntaris. Ni el dinar de l’associació ens paga, cadascú es paga el seu (riures).

Va sorgir el tema de quines coses podíem fer per assumir que hem de ser més rellevants sense trencar aquest esperit de, direm, la pau de la pobresa. A l’ACCEC com no hi ha diners no hi ha competències, no hi ha cops de colze. És un espai on hi ha socis i sòcies que participen més a les assemblees, altres menys, però no hi ha competències perquè no hi ha botins (riures). En aquest aspecte crec que l’ambient és força saludable. Moltes vegades en aquest tipus d’espai hi ha antagonismes entre companys o mitjans. Afortunadament, no em dona la sensació des de la meva experiència personal, no puc parlar per tothom, que hagin passat a l’associació. Sinó que és un espai amable per qualsevol persona que vulgui participar.

En els dos últims anys hem fet vàries coses. El Premi de Recerca de la mà de l’Acadèmia del Cinema Català i amb el suport del Sindicat de periodistes i el departament de cultura de la Generalitat. Creat per donar una possibilitat de fer una recerca d’extensió intermèdia, entre un article periodístic o una publicació acadèmica, que és un format que és molt difícil de fer perquè no existeixen espais professionals per fer-ho. Hi ha les revistes acadèmiques a on no hi ha una remuneració econòmica. Amb la qual cosa si ho fas entra dintre del teu àmbit professional de recerca universitària. En l’espai de mitjans especialitzats o publicacions, pràcticament no hi ha aquesta figura, menys en l’àmbit dels llibres col·lectius amb diferents capítols fets per autors/es diferents, que solen ser més breus que el format que manegem nosaltres i que a més les tarifes són inexistents, perquè no es paguen, o molt precàries. És un intent de dignificació de la recerca d’extensió intermèdia per falta de capacitat econòmica per generar una cosa que també ens agradaria reivindicar, l’assaig cinematogràfic en format llibre. Actualment, remunerar-ho bé està fora del nostre abast, tot i la generosa aportació de la Generalitat i l’Acadèmia.

Heu entregat el premi ja?

El Premi Honorífic ha sigut per l’acadèmic i assagista Romà Gubern i l’ajut a la confecció d’un assaig breu, ha sigut pel projecte La representación de los hijos e hijas de los migrantes en el cine catalán (1992-2022), de Jorge A. Trujillo. A voltant de novembre farem l’acte oficial, quan ja estigui acabada la recerca i es pugui publicar en format digital i descàrrega lliure perquè aquesta publicació estigui disponible per tots els companys de la crítica i per tots els interessats en general en el cinema.

Respecte a la pregunta anterior, volia destacar que a part del Premi de Recerca tenim un pòdcast, Umbracle. Dins d’aquest intent de créixer una mica sense fer un salt al buit, vam iniciar també aquest projecte, i aquí s’ha de parlar molt de tot un grup de socis de fora de la junta de l’ACCEC que van empènyer per fer-ho possible. La idea era fer un pòdcast de l’associació amb la intenció de generar un espai coral que transcendís els espais mediàtics associats a revistes o mitjans concrets. És un punt de trobada per tots els companys i companyes. Hem fet una primera temporada amb dotze episodis. I ara estem esperant el finançament per fer una segona temporada, que esperem que sigui encara més coral i més espai de trobada i de pensament. Primer pels companys i companyes de la crítica. Vam fer algun programa, molt interessant en aquest aspecte, que pot ser com una eina. Penso, per exemple, en la teoria de l’actor. Moltes vegades els crítics no ens fixem especialment en el treball actoral o no tenim moltes eines per valorar-ho, perquè ens hem format més en la direcció cinematogràfica o l’escriptura de guions. Els programes en els quals van participar dos especialistes en aquesta matèria com Maria Adell i Manu Yáñez van ser un espai d’aprenentatge col·lectiu pels companys crítics i per qualsevol cinèfil. I com aquest, altres programes com el de la generació Alcarràs, que van tenir molt interès, a parer nostre.

Ets president de l’ACCEC des del 2020, com està sent la teva experiència?

Doncs estranya, perquè just la covid va arribar la setmana posterior a l’assemblea del meu nomenament. Que ja va ser mig fantasmagòrica, perquè ja s’estava covant la por a la infecció. Estrany, com suposo que per tantes altres persones. Es van virtualitzar molt les reunions. Va ser més complicat fer equip i pinya i tenir energies i l’empenta per treure les tasques voluntaristes en un context on tota la junta o pràcticament tota som notòriament precaris laboralment i econòmicament. Amb la qual cosa la tasca voluntarista és un sobreesforç. I aquest és un problema, que de nou, no és exclusiu de la crítica cinematogràfica o del periodisme, sinó que crec que és un problema social. Una quantitat enorme de gent estem esgotats, cansats, som precaris, som fràgils i no tenim el temps o l’empenta per fer les coses que ens agradaria fer per tenir una vida plena, per aportar a la societat, en aquest cas a l’associació de crítics i el col·lectiu de companys i companyes.

S’ha anat fent el que s’ha pogut i sobretot amb el que hem fet el 2022: impulsar el pòdcast i el I Premi de Recerca Cinematogràfica. Considerem que des de la imperfecció, les badades i el cansament, almenys hem posat dues pedres molt interessants per anar construint, entre tots, una ACCEC més forta i amb més capacitat d’incidència entre els mateixos companys, i si pot ser a la comunitat audiovisual i els cinèfils en general.